Caure la cara de vergonya

Això és que als hauria de passar a tots els polítics que no pensen en la gent que ha confiat en ells i els fan "la pirula".

Avui per exemple no hi ha consultes externes a Bellvitge, suposo en d'altres hospitals tampoc. 

La màquina de la sanitat s'atura per les retallades? Senyors polítics no teniu vergonya, mentre els malalts continuïn esperant per visitar-se, per operar-se, per tenir una mica de dignitat, per no sentir-se decebuts d'haver confiat en vosaltres. No teniu vergonya de permetre que els usuaris paguin els plats trencats. 

Estic indignada! 

Quan sortirà, encara que només sigui un, un polític que pensi en el poble i els agraeixi que l'hagin votat fent la feina ben feta, pensant en el benestar de la gent del poble.

Senyors i senyores polítics, no us caurà la cara de vergonya? Doncs hauria.

Anècdota?

Un dia qualsevol que torno a ser a l'hospital. 

Ara és hora de dinar i faig una escapada a la cafeteria del centre hospitalari. 

Ja he dinat i vaig a buscar un tallat per finalitzar l'àpat.  

Ja tinc el cafè i vaig cap a la taula i tot d'una unes  "bledes" es fan una abraçada amb escarafalls i com qui no vol la cosa fan volar el meu cafè que fa cap tot sencer a sobre meu i una d'elles que diu: "Ai, la senyora ha tirado el café". I jo súper molesta que li contesto: "Perdona, però l'has tirat tu i per sobre meu". 

Finalment passada una estona ve a demanar-me disculpes. 

Ara soc a l'habitació i faig una olor de cafè que no es pot aguantar i porto una taca a la samarreta que la gent es mira i deuen pensar que soc una mica bruta.

Mentre ell fa la becaina jo continuaré amb el diari  a veure si me'n surto amb els mots encreuats i/o els sudokus, s'asseca la taca i m'oblido del incident.

Un dia qualsevol

Estic passant el dia a l'hospital, estic amb el meu germà que hi fa una estada d'uns quants dies.

Això és com un aparador, pots mirar i fixar-te en els que com jo estan de visita o de companyia i també als malats.

Miro com va vestida la gent, quines sabates porten, com van pentinats, com van vestits. Penso si aquella senyora gran va prou còmoda amb aquestes sabates que semblen tan incòmodes, si l'altre no va massa mudada per estar tantes hores assentada al costat del seu familiar o amic.

També em fixo en l'expressió de les seves cares, les de tots, malalts, acompanyants, metges, infermeres, auxiliars... 

Ja sabem que ací cada persona viu el seu particular drama, però que en la majoria dels casos significa una posta a punt i un cop recuperats, tornar a casa amb la família.

Es respira tendresa, comprenssió, també tensió i com no, tristesa.

Ara ell dorm i jo des de la meva cadira veig passar els que passegen, els que venen de visita, els que ja marxen, les infermeres amunt i avall, els metges parlant i dedicant un somriure a la galeria.