Estic passant el dia a l'hospital, estic amb el meu germà que hi fa una estada d'uns quants dies.
Això és com un aparador, pots mirar i fixar-te en els que com jo estan de visita o de companyia i també als malats.
Miro com va vestida la gent, quines sabates porten, com van pentinats, com van vestits. Penso si aquella senyora gran va prou còmoda amb aquestes sabates que semblen tan incòmodes, si l'altre no va massa mudada per estar tantes hores assentada al costat del seu familiar o amic.
També em fixo en l'expressió de les seves cares, les de tots, malalts, acompanyants, metges, infermeres, auxiliars...
Ja sabem que ací cada persona viu el seu particular drama, però que en la majoria dels casos significa una posta a punt i un cop recuperats, tornar a casa amb la família.
Es respira tendresa, comprenssió, també tensió i com no, tristesa.
Ara ell dorm i jo des de la meva cadira veig passar els que passegen, els que venen de visita, els que ja marxen, les infermeres amunt i avall, els metges parlant i dedicant un somriure a la galeria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada