dilluns, 21 de novembre del 2011

Llàstima de 20N

Avui és el dia després del 20N. Avui és el dia en que pràcticament tots els partits polítics celebren que han guanyat les eleccions.
Aquest cop, però, els guanyadors han estat els del Partit Popular, tot i que a Catalunya no han guanyat, a la resta d'Espanya han quedat com els amos. Amb la majoria absoluta podran fer i desfer tant com vulguin.
Parlant de casa nostra, ací ha guanyat CIU, però la victòria deu tenir un regust amarg, ja que el PP té majoria absoluta a Espanya. El PPC ha pujat envers el 2008, però Catalunya encara resisteix i no s'entrega. El PSC ha sofert una davallada i forta, la gent no hi confia i ja que el PSOE ho ha fet malament, ells, ja que no volen anar sols, també en paguen els plats trencats. ICV ha guanyat vots, però amb això no en tenen ni per pipes. ERC-RI.CAT s'ha mantingut, però això sí, unin forces i tampoc poden fer res.
Els únics perdedors de tot el enrenou som nosaltres, els que no pensem com la dreta, ni actuem com la dreta, però al mateix temps molts dels que els han votat també hi sortiran perdent. Els que han votat el PP esperant una feina, resoldre problemes financers, problemes domèstics, tots aquests també han perdut. Que no veuen que aquests ja manaven abans i no van resoldre res?
Apa, ara a fotren's  i esperar quatre anys més.
No entenc com els votants van d'un PP a un PSOE i viceversa. Si tant malament ho han fet tant els uns com els altres. Senyors i senyores busquin alternatives i no votin més a aquests partits que tant de mal ens a fan a tots plegats.

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Caure la cara de vergonya

Això és que als hauria de passar a tots els polítics que no pensen en la gent que ha confiat en ells i els fan "la pirula".
Avui per exemple no hi ha consultes externes a Bellvitge, suposo en d'altres hospitals tampoc. 
La màquina de la sanitat s'atura per les retallades? Senyors polítics no teniu vergonya, mentre els malalts continuïn esperant per visitar-se, per operar-se, per tenir una mica de dignitat, per no sentir-se decebuts d'haver confiat en vosaltres. No teniu vergonya de permetre que els usuaris paguin els plats trencats. 
Estic indignada! 
Quan sortirà, encara que només sigui un, un polític que pensi en el poble i els agraeixi que l'hagin votat fent la feina ben feta, pensant en el benestar de la gent del poble.
Senyors i senyores polítics, no us caurà la cara de vergonya? Doncs hauria.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Anècdota?

Un dia qualsevol que torno a ser a l'hospital. 
Ara és hora de dinar i faig una escapada a la cafeteria del centre hospitalari. 
Ja he dinat i vaig a buscar un tallat per finalitzar l'àpat.  
Ja tinc el cafè i vaig cap a la taula i tot d'una unes  "bledes" es fan una abraçada amb escarafalls i com qui no vol la cosa fan volar el meu cafè que fa cap tot sencer a sobre meu i una d'elles que diu: "Ai, la senyora ha tirado el café". I jo súper molesta que li contesto: "Perdona, però l'has tirat tu i per sobre meu". 
Finalment passada una estona ve a demanar-me disculpes. 
Ara soc a l'habitació i faig una olor de cafè que no es pot aguantar i porto una taca a la samarreta que la gent es mira i deuen pensar que soc una mica bruta.

Mentre ell fa la becaina jo continuaré amb el diari  a veure si me'n surto amb els mots encreuats i/o els sudokus, s'asseca la taca i m'oblido del incident.

divendres, 7 d’octubre del 2011

Un dia qualsevol

Estic passant el dia a l'hospital, estic amb el meu germà que hi fa una estada d'uns quants dies.

Això és com un aparador, pots mirar i fixar-te en els que com jo estan de visita o de companyia i també als malats.

Miro com va vestida la gent, quines sabates porten, com van pentinats, com van vestits. Penso si aquella senyora gran va prou còmoda amb aquestes sabates que semblen tan incòmodes, si l'altre no va massa mudada per estar tantes hores assentada al costat del seu familiar o amic.

També em fixo en l'expressió de les seves cares, les de tots, malalts, acompanyants, metges, infermeres, auxiliars... 

Ja sabem que ací cada persona viu el seu particular drama, però que en la majoria dels casos significa una posta a punt i un cop recuperats, tornar a casa amb la família.

Es respira tendresa, comprenssió, també tensió i com no, tristesa.

Ara ell dorm i jo des de la meva cadira veig passar els que passegen, els que venen de visita, els que ja marxen, les infermeres amunt i avall, els metges parlant i dedicant un somriure a la galeria. 

dimecres, 23 de febrer del 2011

Més català

Ningú m'ho ha demanat, però tornaré a presentar-me a una prova de català. Ara ho intentaré amb el nivell D. És complicat, però ja que sembla que poder accedir a un lloc de treball és pràcticament impossible, per edat, per la crisis, i jo necessito estar ocupada, doncs i tornaré. Estar ocupada és important per a mi, però no pas amb el dia a dia de la casa, per què mentre passo l'escombra o faig llits o rento plats, el cap  el tinc a Pamplona o donant tombs entre les boires dels meus pensaments i el que jo necessito és algun projecte en el que hagi de concentrar-me i si cal sortir de casa, ja que cada cop m'hi quedo més estones i no em convé.
He de repassar el que ja tinc après i afegir nous coneixements per poder assolir el nivell, ho veig difícil però accessible i si d'altres ho han fet, no ho puc fer jo? I tant que sí.
Tinc altres idees i projectes, ara cal posar fil a l'agulla i tirar endavant.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Bon viatge

Suposo que no hauria pensat mai que jo podés escriure això per vostè.
Avui ha tornat a sortir el sol, com ahir, com demà i sense la seva presència, ja que ha marxat. 
Potser era aviat, no ho esperàvem i hem tingut una sorpresa, desagradable sorpresa, perquè ha marxat sense avisar, sense despedir-se.
No érem gaire amics, únicament ens respectàvem, ja que érem dos persones molt diferents a les que unia un vincle familiar. No ens enteníem, ni vostè a mi, ni jo a vostè, però ens em tractat durant una pila d'anys, amb els nostres més i els nostres menys, però ho hem intentat. 
Bon viatge, que allà on va ara tot sigui més fàcil i agradable, ja que la vida no l'ha tractat amb gaire benevolència, ha hagut de superar obstacles molt difícils i ha sofert molt, i potser alguns de nosaltres no l'hem sabut entendre.
Bon viatge, espero que els records que ara tenim no ens facin mal i que sols ens quedin els bons, els bons records.
Ahir vaig anar a comprar el pa i el diari. Vaig estar a punt de comprar la seva barra de pa i ningú va dir-me "Mercè i el diari que no l'has comprat?"
Bon viatge, a reveure!

dimecres, 9 de febrer del 2011

A la carta

La pàgina de televisió "a la carta" està força bé. Actualment la programació és molt ample, però no pas molt bona i hi ha molts cops que els pocs programes que et podrien interessar, de diverses cadenes diferents, no els pots veure per que coincideixen en dia i hora o per que no ets a casa o per que no et va bé l'hora d'emissió o simplement per que en aquell precís moment no et ve de gust veure televisió, llavors tens l'opció de veure per internet el que et pugui interessar. Pots veure els programes emesos amb anterioritat quan tu vols o pots o quan en tens ganes.
He vist capítols endarrerits de "La Riera", també he vist algun que altre reportatge. I si et dones un tomb per la pàgina segur que trobes coses interessants.
Esta molt bé que puguis veure el que vols i quan tu ho vols, que la televisió t'ofereixi un servei a mida dels teus interessos.
La televisió és un servei per utilitzar quan t'interessi i no sempre que les cadenes vulguin i no tenim cap obligació de passar hores i hores davant la "caixa tonta".

diumenge, 6 de febrer del 2011

Una nena, una vida

Fa una pila d'anys vaig conèixer una nena que era tota alegria, afecte i era força descarada. Tot i tenir por de tots i de tot, s'enfrontava a qui convingués, oblidant les seves pors i recels. Sempre estava contenta i riallera, estimava a quasi tothom i es preocupava per quasi tothom. Tot al seu voltant l'hi importava, no en deixava passar ni una per plantar cara, ja que no tenia pels a la llengua, que en aquell temps era un gran defecte i una font de problemes. Un defecte que l'enfrontava als pares, educadors i a tots els que ella cregués que podien fer mal a algú del seu entorn.
La petita va iniciar un viatge per la vida, que no va estar mai plàcid i agradable, si no tot el contrari, des de ben jove va topar amb la cara amarga de la vida, lluitant contra les injustícies familiars. Aquestes van ser les que van centrar la majoria dels seus esforços, tot i que va ser una lluita desigual i que, com era d'esperar,  no va poder guanyar, i és que lluitava en un front equivocat i que era massa jove i ingènua per entendre els grans, i no pensava dos cops el que deia i feia,  i el seu cor manava  tots els seus moviments.
També va conèixer persones que li van fer viure els millors moments, va tenir amics, va poder formar una família i semblava que tot li venia de cara.
Però el pas del temps és inexorable i poc a poc els anys van anar caient sobre les seves espatlles, també sobre les espatlles de la gent que tenia al voltant, i de mica en mica el seu somriure va anar desdibuixant-se i el seu gest era cada cop més seriós i perquè no? Trist.
Si avui la tornés a veure segur que ni tant sols la reconeixeria, segur que ja no te aquella empenta que la feia tirar endavant i que ja no estima tothom sense condicions, ni tant sols deu plantar cara a les seves pors i temors i possiblement la força del seu caràcter ja deu haver anar a la baixa.
La vida no és molts cops com esperem i ens envia missatges i paquets força pesats de dur a l'esquena.
Això és un resum d'un conte, un conte en el que tu pots ser el protagonista, ho puc ser jo o ho pot ser la veïna del tercer, és un mirall on podem veure reflectida la nostra cara i ens hauria de donar ànims per continuar estirant la corda sense defallir.

divendres, 21 de gener del 2011

Mimosa groga, groga

El groc no és un color que  m'entusiasmi, però quan passo per davant d'un jardí i veig una "mimosa" que aquests dies ja comença a groguejar, m'hi encanto mirant-la. Fa unes floretes, si es poden dir així, que són unes  boletes peludetes d'un color groc que comença sense força amb un groc pàl·lid per anar fent-se cada cop més groc, més fort i acabar perdent la grogor. És clar que tot això passa en més o menys un mes, dia més, dia menys.

dijous, 20 de gener del 2011

Jo

Avui escric per a mi i no pas per qui llegeixi el meu bloc.
Ara tornaré a escriure amb una certa regularitat, ja que tornaré a presentar-me a una prova de català, per aconseguir el nivell D. Ja sé que és difícil i que no ho aconsegueix molta gent, però encara que no obtingui el certificat, els coneixements els tindré.
A mi sempre m'ha agradat fer cursos de formació, de català, d'anglès, de comptabilitat, d'informàtica; i els he fet perquè he volgut, perquè en tenia ganes, perquè els coneixements i la cultura mai no fan nosa.
Escriuré sobre les notícies del dia, que jo cregui prou importants per comentar-les, de vivències, de sentiments.  Espero poder tenir la inspiració que em fa falta.

Paco Ibañez - Poemas Vol III - 08 Palabras para Julia