Neu

Avui ja podem dir que ha arribat l'hivern. Fa fred, el dia està lleganyós, per alguns punts de la província neva i la mar està alterada. Avui és un dia d'aquells que no voldries sortir de casa, ja que tot es veu molt bé des de darrera els vidres. Per anar bé hauria de ser festa, ja que no caldria sortir per anar a treballar, a escola, a comprar i podries sentar-te tranquil-lament a llegir, escriure, o fer qualsevol de les coses que t'agrada fer i que mai no en tens temps. Un dia per estar amb la família i deixar passar les hores, això sí, gaudint de cada moment. És que fa temps que les estones d'esbarjo pràcticament han quedat oblidades. Avui vivim a contra corrent, sembla que els temps se'ns acabi i ho tenim que fer tot, ja! ara!. És bo sortir a fer una passejada, relaxada, sols o amb companyia i observar tot el que tenim al voltant, gaudir-ho i valorar-ho.

Al escriure tot això me'n recordo de la Lídia, ja fa uns quants anys que no hi es, però recordo aquelles tardes que quedàvem després de la feina i fèiem una passejada i un "caputxino" i xerràvem, sobretot xerràvem. Ara tot això ho enyoro, però aquest bon record no desapareixerà, el portaré sempre amb mi i a ella també.

Nadal

Ja tornem a tenir les festes de Nadal ací. Diuen que la primavera és l'època de l'any en que la gent tenim tendència a la depressió, encara que jo crec que això passa al Nadal. A aquestes festes els tinc mania, no les suporto, tots hem de comprar, tant el que necessitem com el que no. Hem de ser feliços, després de festes ja tornarem a ser uns desgraciats, però aquests dies hem de ser feliços tant sí com sí. Ens hem d'estimar, després ja ens tornarem a odiar i criticar i el que convingui, però per festes es porta l'amor. Quanta hipocresia, és insuportable i cada any que passa hem sento pitjor quan arriben aquestes dates.

Ara toca estar contents, cantar nadales, visitar els pessebres, gastar en menjar, regals, i en un munt de coses i cosetes que no necessitem, ni volíem, però sembla que la societat ens arrastra a fer-ho.

M'agradaria poder marxar de vacances i viure el nadal lluny de tot el de sempre.

L'únic bo de tot això és la família, tenir-la família aprop i estar amb ells és fabulós. El nadal és l'ocasió de reunir-se i passar estones junts.

Així que mirem la part positiva, comprarem el necessari, gaudirem de la companyia de la família, menjarem el que convingui, sense passar-nos i esperarem que passin les festes i comenci un any nou que vingui ple de tot lo bo que esperem d'ell.

Venecia2

Un viatge el gaudeixes més quan ja ets a casa. Direm que el seu efecte perdura en el temps, perquè els petits detalls i els bons moments els gaudeixes durant temps i temps. Hi ha cops que qualsevol petit detall et recorda aquell o un altra viatge i t'hi tornes a trobar, a reviureu.

Recordo una passejada per l'illa de Lido. Un espai especial, relaxant, tranquil. Potser era el que necessitava, tranquil.litat. Hi havia una platja que practicament vorejava tota l'illa. El dolent era que tota la platja era plena de casetes, la platja era dividida en parceletes i tanques i portes. Suposo que havies de ser d'algun club per poder entrar-hi. Això no va agradar-me, però la tranquil.litat dels seus carrers i els xalets o palauets era ideal.

També vàrem visitar l'illa de Murano. El regne del vidre. Hi havia botigues, moltes, grans, petites, un museu del vidre, pel carrer hi havia escultures, per suposat, de vidre. Hi havia petits artesans que treballaven el vidre, fent petits penjolls, figuretes, gerros i d'altres. Vam entrar en un taller del vidre i allà davant nostre el van calentar, bufar i amb diferents estris van fer un gerro, un cavall i un altre gerro diferent. Molt interessant.

Els tres primers dies que va ploure a estones, també va tenir el seu moment màgic, perquè estar a Venècia, entre carrerons, ponts i al damunt plovent, era romàntic, bonic.

Venecia

He estat de vacances a Venècia i he estat molt bé.

Vàrem anar i tornar amb un vol de baix cost. L'hotel el teníem a Mestre i estava força bé, una habitació força ampla, un llit còmode i gran i un bany complet amb banyera i també dutxa. L'esmorzar correcte i el restaurant o el fast food, cars.

Venècia és molt bonica, plena de carrers, carrerons, ponts, pontets, canals i canalets. Tot amb un regust dolç del passat, d'un altre temps. Hem visitat la Biennale, La Plaça de San Marcos, el campanar, l'escuola grande de S.Rocco, Rialto, S.Giorgio, Lido, Murano, Giudecca, i esglésies, totes les que trobàvem en les nostres passejades. Hem recorregut tota la ciutat a peu, en traghetto. El servei de tren funciona molt bé. Teníem l'estació de Mestre a 20mts del Hotel i en 10' escassos érem a Venècia Sta.Lucia. Cada dos per tres teníem trens, no tenies que esperar gaire bé gens, ni per anar ni per tornar. Sortíem a les 9 del matí del hotel i tornàvem a les 9 del vespre, rebentats i amb els peus fets pols, però contents per tot el que havíem vist i on havíem anat.

No diré que hi tornaré, perquè ara he d'anar a altres llocs (si puc), però la visita ha estat molt bona.

Ja aniré donant més detalls.

Més

Avui m'han preguntat si ja no escrivia al bloc. Hi ha estones que en tinc ganes, el que passa és que si en aquell moment, pel que sigui no puc, després ja hem refredo i ja passo.

Avui estic molesta. Resulta que al barri on visc no tenen el diari que jo llegeixo, EL PUNT. I és que diuen que ara ja no en porten cap, fins ara en portaban 3 o 4. Doncs com que jo no vull llegir els altres diaris, he decidit de llegir-lo per internet i a córrer. I si vaig al centre, el compraré allà.

Caram tant difícil és? Collons!!!

Una mica de tot

Ja s'ha acabat la festa major de Tarragona i m'he quedat amb ganes d'escriure sobre la diada castellera del dia de la Mercè. Des de fa uns quants anys que segueixo aquesta diada. Quan treballava, aquest dia feia vacances i em quedava a Tarragona, seguint per la ràdio els pilars caminant, des de la Plaça de les Cols al Ajuntament. Aquest any l'he tornat a seguir i la veritat és que cada any sento més emoció escoltant i seguint el avançar dels pilars i la decepció de la colla corresponen, si cauen pel camí.

Ara canvio i parlo, com no, de sardanes.

Ahir vaig anar de concurs de sardanes altre cop. Vàrem anar a ballar a Manlleu, a la nit. Amb una colla feta per a les circunstàncies i la veritat és que va anar força malament. La sensació és de que aquesta temporada la vàrem començar força bé i que de mica en mica ha anat baixant el rendiment de la colla i com era d'esperar els mals resultats ja han arribat i pràcticament ens han deixat a 4 punts del primer lloc. Espero que com jo, els altres membres de la colla analitzin una mica el rendiment i que l'últim concurs a la Plaça Sòller de Barcelona sigui un altre cop per recordar, però per el bon resultat assolit per la Colla.

Santa Tecla

Avui torna a ser Santa Tecla. La festa major de Tarragona. Aquest matí hem tornat a fer el esmorzar familiar de cada any. Ara estic escoltant els castells de la diada, mentre escric quatre ralles al blog.

Ahir no vaig sortir, vam preparar l'espineta per avui i després estàvem cansats i vam anar a dormir d'hora.

Aquest matí ha vingut la família a esmorzar, com cada any, espineta amb caragolins. Jo reconec que m'he tirat al pa amb botifarra blanca i negra, unes olivetes, un tall de meló i per acabar un cafè i una copeta de Chartreuse.

Després de recollir i rentar plats, a reposar una estona i si en tenim ganes, a la tarda, sortirem a donar un tomb.

Demà la Mercè, el meu sant.

Cosetes

Ahir dissabte vaig anar a un quiosc a comprar EL PUNT, i no hi era, vaig mirar per allí i el vaig trobar, no em va sorprendre que estes cap per avall i a sobre tingués el ABC. Sembla mentida que diguin que els catalans som intolerants. Quan els que no ens aguanten són els que fan que ens sentim cada cop més orgullosos de ser-ho. Mentre hi hagi gent que "amagui" el català, jo diré en veu alta SÓC CATALÀ, SÓC CATALÀ. Ho haveu sentit?

Barreja

He posat per títol "barreja" perquè això és el que sento una barreja de sentiments, de ganes de..., de voler, de que...

Estic una mica contrariada, ja sé que sóc un xic pessimista, però últimament tinc més motius per ser pessimista que no pas optimista.

Bé, intentaré ser optimista.

Avui he anat a fer la matrícula de català. El proper dia 6 d'octubre tornaré a classe. Ja sé que tindré de professor al Xavi. M'agrada aquest professor, es clar que no n'he conegut d'altre. Tinc ganes de tornar-hi.

També estic preparant les vacances. I continuo buscant treball. Ja sé que no tinc 20 anys, però no sé si una noia de 20 anys té les mateixes ganes de treballar que jo.

Espero entrar més al bloc i continuar escrivint.

Tornem-hi

Sí hi torno. Sembla que quan tinc que fer repòs m'entre tinc amb el meu bloc. Torno a estar fent repòs, perquè la meva salut m'ho reclama. Ara sembla que tinc anèmia, encara no ho sé.

El que sí sé es que dissabte a la nit hem perdré el concurs de sardanes (bàsic d'honor de Catalunya) que es farà a Vilanova i que pot ajudar a que la colla es situï millor en la primera posició de la classificació. M'agradaria ser-hi, però ja sé que no estic en condicions. Esperaré la recuperació.

Intentaré escriure mes sovint, encara que ja estigui recuperada.

Dia universal de la sardana

Ja hi tornem. Demà 22 de Juny és el dia universal de la Sardana, el dia que a totes bandes fan una mirada cap a la sardana. Caram, això no m'agrada, és que ens han de dir quin dia hem de fer una mirada cap a la sardana? Si volem la normalitat, el millor és no dedicar-li un dia, si no tots els que desitgem, si en tenim ganes, si volem ballar-la, escoltar-la, es fan aplecs, ballades, concerts i crec que el millor es convertir-la en festa, en germanor, en fer relacions amb els altres i aprofitar per comentar-la i donar-la a conèixer a tothom. Si la gent el que vol és festa, convertim-la en festa. Si la gent vol escoltar-la, fem-la oïdora, que tothom la senti, tant a l'oïda com al cos. La música és una bona font per gaudir-la i les sardanes formen part d'aquest patrimoni.

Esperar...

Diuen que ens passem mitja vida dormint, ara jo crec que potser sí, però també ens passem mitja vida esperant. Esperem per tot i a moltes coses, fets, dates, persones.

De petits ja esperem per néixer, esperem el pit de la mare, esperem poder caminar, poder parlar, esperem anar al cole, esperem amb delit fer els divuit anys, el primer amor, l'amor definitiu, el casament, esperem nou mesos a que vingui el petit ó petita, esperem que no es posi malalt, (és tan petit) esperem que no caigui i es faci mal, esperem a la cua del super (en aquesta cua hi passem força estona) esperem que els veïns no siguin pesats i no facin soroll, esperem que el veí de dalt deixi de jugar a les caniques, esperem que els coets que estan tirant siguin perquè guanya el nostre equip, esperem la pau, esperem la salut (sobretot la salut!) esperem trobar la feina ideal, esperem cobrar el sou ideal, esperem tenir una bona jubilació, esperem pagar poc per les coses que volem, esperem guanyar la cursa en la que participem, i així, esperem per això, esperem per allò i esperem sobretot que quan tot s'acabi no tinguem que esperar i patir, i que tot sigui curt i gens patidor per a nosaltres.

Quina cara!

Ara fa molts dies, un altre cop, que no escric rès. Hi ha moltes estones que en tinc ganes, o penso, això ho he d'escriure al bloc, però pel que sigui, passo i no entro.

Cada cop sóc més aprop de la tornada a la colla. Tinc moltíssimes ganes de tornar als assajos, als concursos. Ja sé que qui no ho ha viscut, potser no ho entendrà, però aquell neguit que tens la setmana del concurs, l'últim assaig, el viatge, la gent, i finalment, el galop i el lluïment.

Quan ets a punt de començar a ballar, que d'un moment a l'altre sonarà el flabiol, i començarà la música, desprès l'interpretació, el repartiment. La concentració es vital, has de ballar de la millor manera que sàpigues, has d'escoltar i fer el que diu l'interpretador, escoltar i fer el que diu el repartidor, i al acabar, sents aquella sensació de pensar "hem ballat bé, oi? No? S'ha vist bé des de fora? Haurem guanyat?

El fet de guanyar significa molt. Significa molt i no pas per deixar enrere les altres colles. Vol dir que aquell sentiment has intentat que arribi a tothom que és a la vora i has ballat una sardana amb sentiment i quasi perfecta.

No sé perquè foto aquests rotllos, però aquest sentiment, m'agradaría que qui llegeixi aquestes ratlles, podés sentir-lo.

Aplex de Tarragona

Avui, primer diumenge de maig, al parc de saavedra fan l'aplec de sardanes, amb esmorzar per a tothom que si apropi a primera hora i seguidament sardanes, sardanes i més sardanes. Sardanes al matí i sardanes a la tarda, amb un interval per a dinar. Però avui jo encara no hi treure el nas per allí, perquè la meva recuperació encara és en marxa i de ballar sardanes, de moment, ni parlar-ne. L'aplec es molt maco, i tothom que passa per allí es queda escoltant la música. Una música que molts visitants de les muralles, es queden escoltant i badant amb tota la gent que balla. Fa un dia fabulós, i això ajudarà a que hi hagi força gent.
A l'aplec hi ve gent d'arreu, de la comarca, de la província, de la resta de Catalunya. També es podrà escoltar una sardana de les compostes per l'Alfred, és Noces d'or al Casal i la va compondre per celebrar el cinquantè aniversari del Casal Tarragoní, que va ser l'any passat. Espero que vagi d'allò més bé i que tothom el trobi curt i desitgi tornar com més aviat millor.

Ja ve Sant Jordi

Sí, Sant Jordi s'apropa.

El dia 23 s'ha de sortir a comprar la rosa i visitar les paredetes de llibres de la Rambla i ballar sardanes i mirant d'esquena al mar, veure els castells. És una imatge i un sentiment collonuts, sentir les sardanes i veure els castells.

I si anem a comprar un llibre, quin millor que el que ha il·lustrat el Dídac. Té un estil propi, que qui sap qui és el Dídac fàcilment el pot reconèixer. Pot agradar o no, però és així. És un llibre de cuina, un recull de receptes d'un pare aficionat a cuinar, que les seves filles i la mare han recopilat en aquest llibre, i l'hi han donat una sorpresa. El llibre es titula COM SI HO HAGUÉS FET JO i és de AROLA EDITORS.

I en quan al tema de la meva recuperació, tot marxa bé, aviat estaré novament donant guerra. Ja quasi estic recuperada. Tant sols hem falta el quasi, i el molt "cabron" no arriba.

Uff...

Avui m'han donat una mala notícia i veig que no parem.

Avui fa sol, aire i tinc ganes de sortir de casa, de xafar el carrer, de caminar una bona estona, sense haver de seure, de prendre el sol i l'aigua i el vent i el que convingui, estic farta de ser a casa. Quan penso en els dies que fa que no surto, jo mateixa no m'ho crec, ja dec estar fotuda per fer bondat i no sortir. Bé no es bondat es manca de forces i es el mal que hem fa la cama.

Ja som al cap de setmana, encara que jo no sé on és la diferència entre els dies de diari i les festes. Bé sí que ho sé, les festes tinc més feina.

Abril aigües mil

Per a mi es com si plogues tot el temps. Està contínuament plovent a la meva vida. Encara estic de baixa i ací a casa sembla que estic bé, però resulta que encara no puc caminar més de cent metres seguits i en terreny pla. Que encara no m'he recuperat. Faig quasi vida normal, però quasi, no del tot. Encara estic força estona assentada, per calmar el dolor de la cama esquerra que hi ha moments no hem deixa tranquil·la, ni poder fer lo normal. Això sí estic de més bon humor i més animada i amb moltes ganes de acabar amb tota aquesta malaltia i tornar a ser jo i tornar a fer la meva vida normal de sempre.

Espero tornar a tenir ganes d'escriure i tenir aquest bloc al dia.

Ah! quin munt de bons propòsits i ganes de fer.

Recuperació en marxa

En el meu últim escrit deia que feia un mes que no escribia res. Això era al gener, i ara som al març. He estat un mes i mig de repòs obligatori, però poc a poc ja puc anar reintegran-me a la meva vida normal. Encara no puc sortir, i tinc les cames sense força, però quasi han desaparegut els dolors i cada cop en tinc menys i els aguanto millor.

Ara sols tinc que concentrar-me en millorar i tornar a ser la de sempre. Tenia tantes ganes de entrar a l'ordinador i visitar pàgines i blocs!!!

Ja ha passat tot

Caram, aviat farà un mes que no he escrit ni una sola paraula, quina vergonya!

Ja han passat les festes, per fi, ara tot torna a ser com abans. Ja no tenim que fer feliços per norma, ja podem tornar a ser els de sempre, bons o dolents, guapos o lletjos, grassos o prims... Vaja que tornem a tocar de peus a terra i tenim la rutina amb nosaltres. Ara hem de fer lloc als armaris per guardar tot el que ens hem regalat i no ens feia cap falta. O podem penjar-ho a algun portal de vendes, per treure algun caleret.

Han passat les festes amb un fred que pela, la grip que truca a la porta de quasi tothom, les notícies, que no son pas millors que abans, sinó tot el contrari, l'atur ens colpeja un i altre cop, el poder adquisitiu de les famílies es va esmicolant poc a poc, i cada dia som majoritariament un xic mes pobres o un xic menys rics. Però això si, tenim la panxa contenta de tant turró, xampany, neules, xai, caldos, raïms, pastes, tortells i més i més i més...

Demà una miqueta més.